Des de fa dies, les filtracions emeses per Wikileaks omplen constantment els mitjans de comunicació amb quantitats ingents d’informacions secretes que un exèrcit de hackers anònims ha subministrat a l’organització fundada per Julian Assange. Segons l’australià més famós del moment, Wikileaks és un servei públic que té com a objectiu protegir denunciants, periodistes i activistes que tenen al seu abast informació sensible d’interès públic, i com a tal, ha permès a un munt d’alertadors (o whistleblowers) evidenciar, quasi sempre des de dins i preservant la seva identitat, comportaments denunciables d’una determinada organització. El ciberespionatge sostingut per Wikileaks ha possibilitat que desenes de milers de documents secrets, relatius, entre molts altres temes, als draps més bruts de sang de les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, hagin sortit a la llum, i pel que sembla tot això és només el principi d’una ciberguerra de dimensions descomunals que ja ha anunciat els seus propers objectius: les entitats financeres i les empreses farmacèutiques. Cinc grans diaris, El País, The New York Times, The Guardian, Der Spiegel i Le Monde, han fet un tracte amb Wikileaks per fer de mitjancers entre la xarxa i la ciutadania, per destriar entre els milions de dades robades en aquest súper cablegate i explicar-nos el que resulti més substancial de forma contrastada i resumida. Sens dubte, quina feinada per als periodistes encarregats de garbellar-ho. Però quina feinada també, tot plegat, per a nosaltres, els ciutadans.
Cada vegada és major la quantitat d’informació que hauríem d’entendre i retenir per assolir un criteri de certa qualitat. El temps necessari per fer-ho creix dia rere dia i, a més, hem d’invertir-ne una gran part destriant el gra de la palla, que és molta i pot ser molt fina. Vivim en l’era de la informació, i sens dubte aquesta ens ajuda a ser més lliures i obliga cada vegada més els estaments públics i privats a ser més transparents. Això és un guany inqüestionable, segur. Però a vegades em fa la sensació que patim una sobredosi de dades que no sabem com ordenar, alleugerir o simplificar.
L’arquitecte britànic Norman Foster explica en el molt recomanable documental sobre la seva obra How much does your building weigh, Mr. Foster? (Quant pesa el seu edifici, Mr. Foster?), que la tria prioritària del vidre com a material principal de molts dels seus edificis representa per ell transformar la sensació d’autoritarisme polític dels materials opacs en una sensació real de transparència pels ciutadans. Foster s’esforça a sostenir els seus edificis transparents en estructures el més lleugeres possible, i per aconseguir-ho aposta per l’ús de tecnologies innovadores. La lleugeresa dels materials corrobora la seva idea de transparència. Tot el contrari del que em passa a mi amb la transparència informativa. Les estructures són cada vegada més feixugues i complexes, i no sé si els fonaments per sostenir-les els tinc prou ben arrelats. Temo que el pes de la transparència em deixarà fora de combat. Hauria de poder comptar amb algun coaching que em permetés desenvolupar unes estructures mentals més àgils i sintetitzadores, capaces de suportar l’immens pes de tanta transcendència. En coneixeu cap?
Des de fa dies, les filtracions emeses per Wikileaks omplen constantment els mitjans de comunicació amb quantitats ingents d’informacions secretes que un exèrcit de hackers anònims ha subministrat a l’organització fundada per Julian Assange. Segons l’australià més famós del moment, Wikileaks és un servei públic que té com a objectiu protegir denunciants, periodistes i activistes que tenen al seu abast informació sensible d’interès públic, i com a tal, ha permès a un munt d’alertadors (o whistleblowers) evidenciar, quasi sempre des de dins i preservant la seva identitat, comportaments denunciables d’una determinada organització. El ciberespionatge sostingut per Wikileaks ha possibilitat que desenes de milers de documents secrets, relatius, entre molts altres temes, als draps més bruts de sang de les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, hagin sortit a la llum, i pel que sembla tot això és només el principi d’una ciberguerra de dimensions descomunals que ja ha anunciat els seus propers objectius: les entitats financeres i les empreses farmacèutiques. Cinc grans diaris, El País, The New York Times, The Guardian, Der Spiegel i Le Monde, han fet un tracte amb Wikileaks per fer de mitjancers entre la xarxa i la ciutadania, per destriar entre els milions de dades robades en aquest súper cablegate i explicar-nos el que resulti més substancial de forma contrastada i resumida. Sens dubte, quina feinada per als periodistes encarregats de garbellar-ho. Però quina feinada també, tot plegat, per a nosaltres, els ciutadans.
Cada vegada és major la quantitat d’informació que hauríem d’entendre i retenir per assolir un criteri de certa qualitat. El temps necessari per fer-ho creix dia rere dia i, a més, hem d’invertir-ne una gran part destriant el gra de la palla, que és molta i pot ser molt fina. Vivim en l’era de la informació, i sens dubte aquesta ens ajuda a ser més lliures i obliga cada vegada més els estaments públics i privats a ser més transparents. Això és un guany inqüestionable, segur. Però a vegades em fa la sensació que patim una sobredosi de dades que no sabem com ordenar, alleugerir o simplificar.
L’arquitecte britànic Norman Foster explica en el molt recomanable documental sobre la seva obra How much does your building weigh, Mr. Foster? (Quant pesa el seu edifici, Mr. Foster?), que la tria prioritària del vidre com a material principal de molts dels seus edificis representa per ell transformar la sensació d’autoritarisme polític dels materials opacs en una sensació real de transparència pels ciutadans. Foster s’esforça a sostenir els seus edificis transparents en estructures el més lleugeres possible, i per aconseguir-ho aposta per l’ús de tecnologies innovadores. La lleugeresa dels materials corrobora la seva idea de transparència. Tot el contrari del que em passa a mi amb la transparència informativa. Les estructures són cada vegada més feixugues i complexes, i no sé si els fonaments per sostenir-les els tinc prou ben arrelats. Temo que el pes de la transparència em deixarà fora de combat. Hauria de poder comptar amb algun coaching que em permetés desenvolupar unes estructures mentals més àgils i sintetitzadores, capaces de suportar l’immens pes de tanta transcendència. En coneixeu cap?
El fotògraf Quim Daura m'ha cedit la seva felicitació per que a mi també m'agradaria dedicar-vos-la a tots vosaltres. És una recreació de com seria el cel de Barcelona de no existir contaminació atmosfèrica de cap mena. Seria un cel ben net i clar, on la via Làctia lluiria fantàstica enmig d'una visió còsmica profunda.
