viernes, 4 de febrero de 2011

Curiositat per la vida (marciana)


Si tot va d'acord amb el calendari previst, a finals d'aquest any la NASA llançarà una nova missió espacial a Mart. Serà la següent després que al 2004 enviés a l'espai dos robots exploradors, l'Spirit i l'Opportunity, els quals varen trobar una prova irrefutable de que en un passat llunyà l'aigua inundava part de la geografia marciana: un mineral anomenat goethita. Ara, l'objectiu de l'agència espacial dels Estats Units és enviar un vehicle tot terreny, el Curiosity, que transportarà un sofisticat laboratori científic per la superfície del planeta vermell amb la finalitat de rastrejar la presència dels pilars químics de la vida, les mol.lècules orgàniques.
Un dels deu instruments que aquest astremòbil carregarà fins a Mart és una complexa estació meteorològica que ha estat construïda al Centre d'Astrobiologia (CAB), amb seu a Madrid, un centre mixt de l'Institut Nacional de Tècnica Aerospacial (INTA) i el CSIC. El conjunt d'aparells que la constitueixen rep el nom d'Estació de Monotorització Mediambiental del Rover (REMS per les seves sigles en anglès), i la seva missió serà la de mesurar, cinc minuts l'hora durant tot un any marcià, de 23 mesos de durada, la velocitat i la direcció del vent, la pressió atmosfèrica, la humitat relativa, la temperatura de l'aire i del sòl, i la radiació ultraviolada. El més difícil, segons Javier Gómez-Elvira, enginyer del CAB i principal investigador del REMS, ha estat aconseguir que els sensors siguin capaços de suportar uns canvis de temperatura brutals que, en un dia fred d'hivern marcià, poden davallar dels -50ºC als -150ºC. Per testar la fiabilitat dels aparells, abans d'acoblar-la al Curiosity definitivament, l'estació meteorològica va ser posada a prova al camp volcànic de Calatrava, concretament al volcà de la Yezosa, prop d'Almagro, Ciutat Real, un territori amb certes característiques extrapolables al marc de la missió marciana.
Ara la REMS ja està amb el Curiosity a la seu del Jet Propulsion Laboratory de la NASA a Pasadena, Califòrnia, esperant la data del llançament, que tindrà lloc a Cap Canyaveral, Florida. Aquell dia, aquest vehicle tot terreny d'esperit tafaner, amb els seus 900 kilos quilos de pes i un volum de gairebé 3x3 metres, serà col.locat amb tot l'instrumental dins una càpsula espacial. Un coet anomenat Atlas V 541 serà l'encarregat d' expulsar-lo fora del camp de gravetat terrestre i posicionar-lo en direcció cap a Mart, a on arribarà després d'uns nou mesos de viatge i de recórrer desenes de milions de quilòmetres. Allà, el Curiosity serà dipositat sobre la superfície i començarà la seva aventura extraterrestre: buscar, sol rera sol (així s'anomenen els dies marcians, que duren 24 hores i 29 minuts), indicis d'una vida passada per discernir si podria haver-n’hi en un futur; uns rastres biològics que potser es troben petrificats a l'interior de les roques.
No podem saber encara si en acabar aquesta missió els científics estaran en disposició d'atorgar a Mart la cèdula d'habitabilitat, però ben segur que no desistiran fins a saber del cert si allà hi hagut mai vida. Ja està previst que en un futur proper tant la NASA com la l’Agència Espacial Europea (ESA) portin roques marcianes a la Terra, un pas previ a plantejar-se la viabilitat d'una primera missió tripulada. I després, què? Iniciarem a poc a poc la colonització del sistema solar? I amb quina finalitat, si és que ens cal cap?
"Recerca és el que faig quan no sé el que estic fent", va dir Wernher von Braun, enginyer aerospacial i creador del Saturn V, el coet que va portar Amstrong, Collins i Aldrin a la Lluna el 1969, referint-se a la investigació aplicada a la cursa espacial. I és que "si haguéssim sabut el que estàvem fent, potser ja no li hauríem dit recerca, oi?", digué Einstein en una altra ocasió. El deliri per saber i l'expansionisme intrínsec que ens caracteritzen ens empenyen amb força a anar sempre més enllà. Tant de bo que aquest tret tan terraqüi que ens ha portat tan lluny no ens faci perdre el nostre món de vista.

2 comentarios:

Quasaar dijo...

Sembla que l'ésser humà no en té prou en conquerir quasi tot el que li envolta. Sensacions, terrenys, materials, psicologies, éssers... En comptes de trobar mesures de reparació per a aquest món, només té prioritat l'estrena de noves terres per trepitjar. No sé on ens portarà tots aquests avenços però seria millor que sortís el sentiment d'autoculpabilitat envers les dsgraciades actituds que hi regnen mundialment avui dia i intentar trobar solucions a tants contrasts negatius que hi ha aquí on vivim. Suposo que la cursa per conquerir l'espai tot just ha començat amb el que sol ser el pioner de tots els mals globals.
Què opines?

Eva van den Berg dijo...

(perdona el retràs)
Jo opino que hi ha feina essencial a fer a la Terra, molt més prioritària que conquerir nous móns. Però també és cert que l'esperit conqueridor de l'ésser humà és irrefrenable. I que segur que molts dels coneixements que s'adquereixen amb les missions espaials s'estan enfocant de cara a superar un hipotètic futur poc esperançador pel nostre planeta.
Sincerament, a mi m'angoixa aquesta passió conqueridora.