miércoles, 17 de marzo de 2010

La gran decisión

Me interesó la entrevista de La Contra de ayer a la demógrafa Alicia Adserà en la que afirma que a día de hoy, en España tener muchos hijos es símbolo de estatus. Adserà trabaja y vive en Estados Unidos y cuenta cómo el sistema de flexibilidad de este país le ha permitido tener a sus 42 años tres hijos, uno casi en la universidad y dos adolescentes. Comenta Alicia que sus amigas coetáneas catalanas, o no son madres o si lo son, su hijo es un bebé. "Nada disuade más de la maternidad que la inseguridad económica, la falta de confianza en el futuro y el saber que, si dejas tu empleo para ser madre, tendrás que renunciar a tu carrera y tal vez a un trabajo digno", afirma. Es sabido que la tasa de fertilidad de un país decrece a medida que aumenta la prosperidad, pero a veces sucede, como en España o Italia, que llega a caer por debajo de la tasa de reemplazo, estimada en 2,1 hijos. Cuando los países superan determinado nivel de riqueza, la natalidad vuelve a repuntar, como ha sucedido en Estados Unidos, Australia, Nueva Zelanda, Canadá o Escandinavia. "La prosperidad bien gestionada en un sistema institucional eficiente permite a la mujer tenerlo todo: profesión y maternidad, y a una edad biologicamente más conveniente para tener hijos". Ahora en nuestro país hay cierto incremento de la natalidad causado por la inmigración y porque las españolas preferimos tener los hijos muy tarde antes que no tenerlos, al revés que las italianas, que a cierta edad prefieren renunciar. Sin embargo, Adserà opina que veremos en estos próximos dos años otro descenso marcado. Malos tiempos corren, opino, cuando la decisión de tener o no tener hijos debe ir más allá del sentimiento más esencial del mamífero que llevamos dentro.

4 comentarios:

Josep Ma Poch dijo...

Un tema que a mi em fà pensar.
Que pesa mes, la biologia o les qüestions pràctiques?
que ens fa moure? la natura o la lògica?

Anónimo dijo...

Crec que el més comú entre les dones és el fet que no se'n volen anar d'aquest món sense haver passat per l'"experiència" de tenir fill/fills, sigui a l'edat que sigui, de la manera que sigui i costi el que costi.
Potser és instint mamífer, encara que també hi intervé la part humana-egoista que ens envolta, tot s'hi val, social i personalment un fill és necessari: per pagar la jubilació, tenir una societat equilibrada (ni vella ni jove) per tapar forats emocionals, exercir la tendresa desinteresada, consolidar una relació, deixar la llavor a la terra i perpetuar-nos com a espècie i si de petits jugàvem a pares i mares, de grans els desitjos d'infantesa s'han d'acomplir, si més no per a la majoria de dones, que no se senten realitzades si no es reprodueixen. Respectable. Gran controvèrsia. Com seran els fills fruit de tants condicionants i batibulls? Esperem que siguin feliços, la resta és secundari.

Eva van den Berg dijo...

És el que té ser Homo sapiens...vinga a donar-li a la pilota, com tu, Anónimo, que tela marinera, eh?
Crec que és bo dedicar-se a fer el mamífer tot sovint i deixar el cervell descansar de tant en tant.
(He sentit a dir que plantejar-se aquestes qüestions freqüentment pot afectar molt la vida sexual... al tanto!)

Josep Ma Poch dijo...

Doncs àla!, prou de pensar.
Que és primavera i la natura mana.