En stand by

ESTE BLOG
ESTÁ EN
STAND-BY.
He pensado en anularlo,
pero lo encuentro algo drástico...
Lo cierto es que tengo
un montón de trabajo,
va para largo,
y no puedo alimentar el blog
como se merece...
y como se merecen
los que entran en él.
Espero, en breve,
reanudar mi actividad.
I'll do my best.


(Stand by ...me)

Mediterráneo en estado puro

Este mes el artículo "Mediterráneo en estado puro", en portada y en varias ediciones inter-nacionales.




En la web, un resumen:
http://www.nationalgeographic.com.es/2011/02/28/mediterraneo_estado_puro.html

El plástico del futuro

http://www.nationalgeographic.com.es/2011/02/11/plastico_del_futuro.html

Especies invasoras "everywhere"

http://www.nationalgeographic.com.es/2011/02/21/efecto_schengen_libre_circulacion_animales_plantas.html

Superpapis

http://www.nationalgeographic.com.es/2011/02/25/superpapis.html

Curiositat per la vida (marciana)

Si tot va d'acord amb el calendari previst, a finals d'aquest any la NASA llançarà una nova missió espacial a Mart. Serà la següent després que al 2004 enviés a l'espai dos robots exploradors, l'Spirit i l'Opportunity, els quals varen trobar una prova irrefutable de que en un passat llunyà l'aigua inundava part de la geografia marciana: un mineral anomenat goethita. Ara, l'objectiu de l'agència espacial dels Estats Units és enviar un vehicle tot terreny, el Curiosity, que transportarà un sofisticat laboratori científic per la superfície del planeta vermell amb la finalitat de rastrejar la presència dels pilars químics de la vida, les mol.lècules orgàniques.
Un dels deu instruments que aquest astremòbil carregarà fins a Mart és una complexa estació meteorològica que ha estat construïda al Centre d'Astrobiologia (CAB), amb seu a Madrid, un centre mixt de l'Institut Nacional de Tècnica Aerospacial (INTA) i el CSIC. El conjunt d'aparells que la constitueixen rep el nom d'Estació de Monotorització Mediambiental del Rover (REMS per les seves sigles en anglès), i la seva missió serà la de mesurar, cinc minuts l'hora durant tot un any marcià, de 23 mesos de durada, la velocitat i la direcció del vent, la pressió atmosfèrica, la humitat relativa, la temperatura de l'aire i del sòl, i la radiació ultraviolada. El més difícil, segons Javier Gómez-Elvira, enginyer del CAB i principal investigador del REMS, ha estat aconseguir que els sensors siguin capaços de suportar uns canvis de temperatura brutals que, en un dia fred d'hivern marcià, poden davallar dels -50ºC als -150ºC. Per testar la fiabilitat dels aparells, abans d'acoblar-la al Curiosity definitivament, l'estació meteorològica va ser posada a prova al camp volcànic de Calatrava, concretament al volcà de la Yezosa, prop d'Almagro, Ciutat Real, un territori amb certes característiques extrapolables al marc de la missió marciana.
Ara la REMS ja està amb el Curiosity a la seu del Jet Propulsion Laboratory de la NASA a Pasadena, Califòrnia, esperant la data del llançament, que tindrà lloc a Cap Canyaveral, Florida. Aquell dia, aquest vehicle tot terreny d'esperit tafaner, amb els seus 900 kilos quilos de pes i un volum de gairebé 3x3 metres, serà col.locat amb tot l'instrumental dins una càpsula espacial. Un coet anomenat Atlas V 541 serà l'encarregat d' expulsar-lo fora del camp de gravetat terrestre i posicionar-lo en direcció cap a Mart, a on arribarà després d'uns nou mesos de viatge i de recórrer desenes de milions de quilòmetres. Allà, el Curiosity serà dipositat sobre la superfície i començarà la seva aventura extraterrestre: buscar, sol rera sol (així s'anomenen els dies marcians, que duren 24 hores i 29 minuts), indicis d'una vida passada per discernir si podria haver-n’hi en un futur; uns rastres biològics que potser es troben petrificats a l'interior de les roques.
No podem saber encara si en acabar aquesta missió els científics estaran en disposició d'atorgar a Mart la cèdula d'habitabilitat, però ben segur que no desistiran fins a saber del cert si allà hi hagut mai vida. Ja està previst que en un futur proper tant la NASA com la l’Agència Espacial Europea (ESA) portin roques marcianes a la Terra, un pas previ a plantejar-se la viabilitat d'una primera missió tripulada. I després, què? Iniciarem a poc a poc la colonització del sistema solar? I amb quina finalitat, si és que ens cal cap?
"Recerca és el que faig quan no sé el que estic fent", va dir Wernher von Braun, enginyer aerospacial i creador del Saturn V, el coet que va portar Amstrong, Collins i Aldrin a la Lluna el 1969, referint-se a la investigació aplicada a la cursa espacial. I és que "si haguéssim sabut el que estàvem fent, potser ja no li hauríem dit recerca, oi?", digué Einstein en una altra ocasió. El deliri per saber i l'expansionisme intrínsec que ens caracteritzen ens empenyen amb força a anar sempre més enllà. Tant de bo que aquest tret tan terraqüi que ens ha portat tan lluny no ens faci perdre el nostre món de vista.

Para buitre-man

http://www.nationalgeographic.com.es/2011/01/19/buitre_man_sigue_brecha.html

Violencia cósmica

http://www.nationalgeographic.com.es/2011/01/17/detectores_violencia_cosmica.html

Una mariposa expansionista

http://www.nationalgeographic.com.es/2011/01/10/una_mariposa_expansionista.html

Per un 2011 ben clar

El fotògraf Quim Daura m'ha cedit la seva felicitació per que a mi també m'agradaria dedicar-vos-la a tots vosaltres. És una recreació de com seria el cel de Barcelona de no existir contaminació atmosfèrica de cap mena. Seria un cel ben net i clar, on la via Làctia lluiria fantàstica enmig d'una visió còsmica profunda.
Això és el que m'agradaria desitjar-vos per aquest any que ja arriba. La capacitat de veure més enllà de tota la fumarada efímera. Descobrir de veritat que desitgeu i optimitzar els vostres recursos per aconseguir-ho.
Bona sort i bona feina!

artículo de Jeffrey Sachs....

En La Vanguardia. En busca del equilibrio
http://www.lavanguardia.es/20101220/54089918733/en-busca-de-equilibrio.html

Quant pesa la transparència, Mr. Assange?

Des de fa dies, les filtracions emeses per Wikileaks omplen constantment els mitjans de comunicació amb quantitats ingents d’informacions secretes que un exèrcit de hackers anònims ha subministrat a l’organització fundada per Julian Assange. Segons l’australià més famós del moment, Wikileaks és un servei públic que té com a objectiu protegir denunciants, periodistes i activistes que tenen al seu abast informació sensible d’interès públic, i com a tal, ha permès a un munt d’alertadors (o whistleblowers) evidenciar, quasi sempre des de dins i preservant la seva identitat, comportaments denunciables d’una determinada organització. El ciberespionatge sostingut per Wikileaks ha possibilitat que desenes de milers de documents secrets, relatius, entre molts altres temes, als draps més bruts de sang de les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, hagin sortit a la llum, i pel que sembla tot això és només el principi d’una ciberguerra de dimensions descomunals que ja ha anunciat els seus propers objectius: les entitats financeres i les empreses farmacèutiques. Cinc grans diaris, El País, The New York Times, The Guardian, Der Spiegel i Le Monde, han fet un tracte amb Wikileaks per fer de mitjancers entre la xarxa i la ciutadania, per destriar entre els milions de dades robades en aquest súper cablegate i explicar-nos el que resulti més substancial de forma contrastada i resumida. Sens dubte, quina feinada per als periodistes encarregats de garbellar-ho. Però quina feinada també, tot plegat, per a nosaltres, els ciutadans.

Cada vegada és major la quantitat d’informació que hauríem d’entendre i retenir per assolir un criteri de certa qualitat. El temps necessari per fer-ho creix dia rere dia i, a més, hem d’invertir-ne una gran part destriant el gra de la palla, que és molta i pot ser molt fina. Vivim en l’era de la informació, i sens dubte aquesta ens ajuda a ser més lliures i obliga cada vegada més els estaments públics i privats a ser més transparents. Això és un guany inqüestionable, segur. Però a vegades em fa la sensació que patim una sobredosi de dades que no sabem com ordenar, alleugerir o simplificar.

L’arquitecte britànic Norman Foster explica en el molt recomanable documental sobre la seva obra How much does your building weigh, Mr. Foster? (Quant pesa el seu edifici, Mr. Foster?), que la tria prioritària del vidre com a material principal de molts dels seus edificis representa per ell transformar la sensació d’autoritarisme polític dels materials opacs en una sensació real de transparència pels ciutadans. Foster s’esforça a sostenir els seus edificis transparents en estructures el més lleugeres possible, i per aconseguir-ho aposta per l’ús de tecnologies innovadores. La lleugeresa dels materials corrobora la seva idea de transparència. Tot el contrari del que em passa a mi amb la transparència informativa. Les estructures són cada vegada més feixugues i complexes, i no sé si els fonaments per sostenir-les els tinc prou ben arrelats. Temo que el pes de la transparència em deixarà fora de combat. Hauria de poder comptar amb algun coaching que em permetés desenvolupar unes estructures mentals més àgils i sintetitzadores, capaces de suportar l’immens pes de tanta transcendència. En coneixeu cap?

Des de fa dies, les filtracions emeses per Wikileaks omplen constantment els mitjans de comunicació amb quantitats ingents d’informacions secretes que un exèrcit de hackers anònims ha subministrat a l’organització fundada per Julian Assange. Segons l’australià més famós del moment, Wikileaks és un servei públic que té com a objectiu protegir denunciants, periodistes i activistes que tenen al seu abast informació sensible d’interès públic, i com a tal, ha permès a un munt d’alertadors (o whistleblowers) evidenciar, quasi sempre des de dins i preservant la seva identitat, comportaments denunciables d’una determinada organització. El ciberespionatge sostingut per Wikileaks ha possibilitat que desenes de milers de documents secrets, relatius, entre molts altres temes, als draps més bruts de sang de les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, hagin sortit a la llum, i pel que sembla tot això és només el principi d’una ciberguerra de dimensions descomunals que ja ha anunciat els seus propers objectius: les entitats financeres i les empreses farmacèutiques. Cinc grans diaris, El País, The New York Times, The Guardian, Der Spiegel i Le Monde, han fet un tracte amb Wikileaks per fer de mitjancers entre la xarxa i la ciutadania, per destriar entre els milions de dades robades en aquest súper cablegate i explicar-nos el que resulti més substancial de forma contrastada i resumida. Sens dubte, quina feinada per als periodistes encarregats de garbellar-ho. Però quina feinada també, tot plegat, per a nosaltres, els ciutadans.

Cada vegada és major la quantitat d’informació que hauríem d’entendre i retenir per assolir un criteri de certa qualitat. El temps necessari per fer-ho creix dia rere dia i, a més, hem d’invertir-ne una gran part destriant el gra de la palla, que és molta i pot ser molt fina. Vivim en l’era de la informació, i sens dubte aquesta ens ajuda a ser més lliures i obliga cada vegada més els estaments públics i privats a ser més transparents. Això és un guany inqüestionable, segur. Però a vegades em fa la sensació que patim una sobredosi de dades que no sabem com ordenar, alleugerir o simplificar.

L’arquitecte britànic Norman Foster explica en el molt recomanable documental sobre la seva obra How much does your building weigh, Mr. Foster? (Quant pesa el seu edifici, Mr. Foster?), que la tria prioritària del vidre com a material principal de molts dels seus edificis representa per ell transformar la sensació d’autoritarisme polític dels materials opacs en una sensació real de transparència pels ciutadans. Foster s’esforça a sostenir els seus edificis transparents en estructures el més lleugeres possible, i per aconseguir-ho aposta per l’ús de tecnologies innovadores. La lleugeresa dels materials corrobora la seva idea de transparència. Tot el contrari del que em passa a mi amb la transparència informativa. Les estructures són cada vegada més feixugues i complexes, i no sé si els fonaments per sostenir-les els tinc prou ben arrelats. Temo que el pes de la transparència em deixarà fora de combat. Hauria de poder comptar amb algun coaching que em permetés desenvolupar unes estructures mentals més àgils i sintetitzadores, capaces de suportar l’immens pes de tanta transcendència. En coneixeu cap?

Tal com jo ho veig

Sembla que aquesta crisi durarà molt. Hem tensat massa la corda i s'ha petat. Refer-la serà difícil i molt costós i, de totes totes, la cosa no tornarà a ser com abans. Els temps de disbauxa s'han acabat. Després de la festassa d'alguns, ressaca per tots. La situació és extremadament complexa. No parlem "només" del sistema financer. Tenim altres fronts oberts : el social, l'energètic, el mediambiental.
El petroli barat s'ha acabat, i al gas no li queda tampoc gaire. Gastarem el carbó que tenim als magatzems i en treurem més de sota terra. Les energies renovables aniran en augment, però mentrestant no ens abasteixin al 100%, si és que ho fan algun dia, haurem de seguir tirant de les nuclears. Paral.lelament haurem de baixar el consum de tot. Serà necessari un decreixement, voluntari o forçat, per assolir un nou status quo més lògic amb la biosfera. Serem nosaltres, que malgrat tot encara som "els rics", els que haurem de decréixer, forçats per les circumstàncies alguns, trobant-li la gràcia altres, mentre intentem convèncer als que pugen sense fre que aminorin una mica la marxa, recordant-los que nosaltres també vem anar embalats i ara anem de derrapada. Haurem de tornar-nos més locals, aprendre a estar units. Haurem de compartir. La casa, el cotxe, l'hort, bescanviar les aptituts i les destreses. Fer-nos més jardiners i menys depredadors, com va dir l'altre dia Serge Latouche. Parar de forçar la màquina i d'esquilmar els recursos naturals i als qui viuen als països que els contenen. Parar. Parar una mica i recapacitar. Deixa de patir "asquerosis múltiple", com diu en Joan Melé, director de Triodos Bank a Catalunya, que és la cara mig de fàstic mig d'incredulitat que fan molts quan se'ls planteja nous imaginaris possibles. Tenim coneixements, tenim tecnologia, tenim capacitat de treball i un planeta meravellós. Amb això n'hi hauria d'haver prou per saber que tot podria anar molt millor, i que de fet, si és que no som tontos del tot, potser hi anirà, a tots ens convé, els que no ho veuen són terriblement estúpids. M'espanta una mica-molt que res de tot això s'hagi anomenat a la campanya electoral. Els videos d'orgasmes, lladres espanyols i d'assassins d'immigrants i independentistes francament m'han deprimit molt. Però ja se'm passarà, crec.

Informe sobre el Desenvolupament Humà 2010

Notícia
Informe sobre el Desenvolupament Humà 2010: les persones, la veritable riquesa de les nacions
Eva Van den Berg
Sostenible.cat
12-11-2010

Aquest 11 d'octubre s'ha presentat a la seu de l'Escola Universitària d'Enginyeria Industrial de Barcelona, de la UPC, la vintena edició de l'Informe sobre el Desenvolupament Humà 2010, del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i que, per onzè any consecutiu, es tradueix al català.

Quan l'any 1990 l'informe s'edità per primera vegada, ho féu sota una senzilla premissa que va implicar un canvi radical en la forma de concebre i mesurar el desenvolupament. "La veritable riquesa d'una nació rau en la seva gent", va plantejar. Fins aleshores (i encara ara massa sovint, fora dels cercles acadèmics) el creixement d'una nació s'associava simplement a l'evolució del PIB i dels mercats, sense tenir en compte cap aspecte del benestar de l'individu. Per això, el posicionament des de les Nacions Unides va fer un primer pas important per posar en evidència una manera de mesurar el desenvolupament molt poc equitativa, reduccionista i caduca.

En els darrers anys s'ha demostrat que el creixement econòmic no és correlatiu a un major benestar de les persones, especialment pel que fa referència a la salut i l'educació, quan els guanys no es reinverteixen a enfortir l'estructura social. L'increment de l'Índex de Desenvolupament Humà (IHD), en canvi, sí que redunda significativament en un augment de l'estatus socioeconòmic. Des de 1990 fins avui, els diferents autors de l'informe han anat comprenent, edició rere edició, que les dades empíriques utilitzades per concretar l'anomenat IDH esdevenen cada cop més nombroses i de concreció més complexa.

L'IHD es defineix com la mesura de les consecucions del desenvolupament humà en tres dimensions bàsiques: una vida llarga i saludable, accés al coneixement i un nivell de vida digne. Però els indicadors que permeten avaluar aquestes dimensions evolucionen en paral.lel al concepte de desenvolupament. Si fins el 2009, els indicadors utilitzats van ser l'esperança de vida, l'alfabetització, l'escolarització i el PIB, ara, l'informe 2010 proposa un IHD híbrid que té en compte la desigualtat social, la desigualtat de gènere i l'índex de pobresa. Si hom el calcula fent servir uns o altres indicadors (proveu-ho a la web), l'IHD d'un país pot canviar força.

L'IDH augmenta de mitjana un 18% des del 1990
Del que no hi ha dubte és que en els darrers 40 anys la humanitat ha fet un gran pas endavant. És un fet. L'IDH ha augmentat un 18% de mitjana des de 1990 i un 41% des de 1970, als 135 països analitzats on viu el 92% de la població mundial. L'esperança de vida ha augmentat dels 59 anys el 1970 fins als 70 anys el 2010. La taxa d'escolarització s'ha incrementat del 55% al 70% en primària i secundària i el PIB per càpita s'ha duplicat. Sí, estem parlant de mitjanes a nivell mundial. Però d'aquests 135 països estudiats a l'informe, tots menys tres han incrementat en més o menys grau el seu IDH: la República Democràtica del Congo, Zàmbia i Zimbabwe. Avui el seu IDH és més baix que el que tenien el 1970. El progrés, però, és molt diferent en unes o altres parts del món i tot sovint una nació pot perdre els fruits de molts anys de feina, com ha passat al sud de l'Àfrica o a l'antiga Unió Soviètica.

Evidentment, tots ho sabem, hi ha molta feina per fer, i sempre n'hi haurà, més val que ens hi anem acostumant. L'Informe sobre el Desenvolupament Humà 2010 deixa palesa a més la necessitat de valorar aspectes crucials del desenvolupament humà que per ara estan fora de l'àmbit d'aquests índexs, com són les llibertats polítiques, l'apoderament (capacitat de controlar la pròpia vida), la sostenibilitat socioambiental i la seguretat humana En aquesta època de reptes imminents en gairebé tots els àmbits, la comprensió d'aquella "premissa senzilla" de 1990 hauria de ser qüestió de força major.

Més:

- Podeu accedir a la web de l'informe del PNUD

-A la presentació de l'Informe sobre el Desenvolupament Humà 2010 van ser presents: Daniel López Codina, delegat del rector al Campus del Baix Llobregat de la UPC, David Minoves, director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària de la Generalitat de Catalunya, Eduard Segarra, president de l'Associació per les Nacions Unides a Espanya (ANUE) i Adam Rogers, assessor principal de Comunicació Estratègica de l'Oficina de Coordinació del PNUD a Ginebra.

-L'edició en català de l'Informe sobre el Desenvolupament Humà 2010 ha estat possible gràcies al Centre Unesco de Catalunya, la Càtedra Unesco de Sostenibilitat de la UPC, l'ANUE i l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya.

Una triste historia

No hace mucho me contaron una historia que con frecuencia vuelve a mis pensamientos, llenándome de tristeza y de rabia. Es la historia de un anciano de alrededor de 80 años que vive solo en su casa. Roberto es viudo, y aunque se apaña bastante bien, no puede llevar a cabo las tareas de limpieza del apartamento ni realizar la compra semanal. Por ello, sus hijos contratan a una chica para que le ayude y le haga algo de compañía. Porque como tantos y tantos ancianos, está muy solo, hace muchos años que enviudó, y apenas tiene relación con nadie, sólo con sus dos hijos y sus nietos, que le visitan de vez en cuando y frecuentemente a contrarreloj. Rosita entra en su vida una tarde de invierno y Roberto lentamente recupera la sonrisa. Rosita viene tres veces por semana, limpia la casa, le llena la nevera y le cocina. Habla con él, de tu a tu, no como si fuera un pobre imbécil, que es como hoy demasiados tratan a nuestros mayores. Roberto, tras la sonrisa, recobra unas ganas de vivir que yacían enterradas junto a los restos de su esposa. Siempre que viene, Rosita le pregunta cómo se encuentra. Roberto le dice que muy bien, que a parte del dolor de espalda se siente estupendamente. Rosita le cuenta que en su Colombia natal era fisioterapeuta y se ofrece a darle un masaje que poco a poco se instaura en su cotidianeidad. Roberto está radiante y espera los días que a Rosita le toca venir con impaciencia y con una ilusión recuperada.
Un día, el hijo mayor, que tiene un juego de llaves, hace una visita sorpresa a su padre. Entra sin llamar y lo sorprende con Rosita, disfrutando de un masaje que incluye la zona de la entrepierna. El hijo se escandaliza, empieza lanzarles improperios, a él y a ella, llamándoles toda suerte de lindezas y se va, fuera de sí, dando un portazo repleto de indignación. Al día siguiente, el otro hermano llama a Rosita y le comunica que está despedida. Roberto llora cuando sus hijos le explican que lo han hecho por su bien, que esa mujer era una zorra y que a su edad ese tipo de cosas son vergonzosas. Al poco, Roberto empieza a sentirse decaído. Entra en un estado de depresión, y por lo que me contaron, ahora está en las últimas. Ha perdido las ganas de vivir.
No puedo comprender que unos hijos tengan la desfachatez de imponer su voluntad a un señor que está al final de su existencia. No entiendo como se atreven a juzgarlo. Nuestra sociedad trata a los ancianos, relegándolos no ya a un segundo plano, si no frecuentemente al corredor de la muerte. La soledad, el olvido, el ninguneo. Ésa displicencia con que se les habla, como si se tratara de estúpidos o retrasados.
-Ay, que pillín es usted! A su edad!-oí que le decía una señora a un anciano el otro día, cuando este le contó que había ido a bailar con una amiga la semana pasada. La señora le hizo incluso un gesto cariñoso, un pellizquito en la cara que a mi me pareció intolerable.
No comprendo cómo somos tan tontos. Incluso por puro egoísmo deberíamos intentar que los ancianos tuvieran una vida lo más plena posible, digna y medianamente acogedora. Con suerte, todos vamos a serlo algún día, ¿no? ¿Es eso lo que queremos que nos espere?
Si llego a anciana y estoy en forma, como a alguien se le ocurra tratarme así se va a enterar. Cuidadín.

Triodos Bank, duros a cinco pesetas

Hoy he visto entera una conferencia que Joan Antoni Melé, subdirector de Triodos Bank, dió hace unos meses en la Escuela de Organización Industrial (EOI) de Madrid y quiero colgarla aquí porque me ha parecido que es conveniente (y estimulante, y revigorizante) para todos escuchar lo que dice este hombre que tras pasar 30 años trabajando en una entidad bancaria (Caixa Catalunya) se hartó de todo lo que suponía aquello y aceptó dirigir esta banca ética de origen holandés que hace ya casi siete años que opera en España. La entrevista es larga (80m), pero vale la pena... seguramente mucho más que lo que echan en la tele, pero no es nada aburrida. Ayer tuve la necesidad de hablar sobre nuestra responsabilidad como ciudadanos y hoy esta entrevista no ha hecho si no ahondar aún más este sentimiento, este convencimiento de que en realidad somos "nosotros" los que tenemos que hacer algo, porque todos "ellos" dependen de "nosotros". Y que "ellos" no es que sean los malos, muchos de "ellos" son algunos de "nosotros" en lugares de poder al que les demandamos duros a cuatro pesetas.
Melé, al que sólo le recrimino un poquito no haber entendido el darwinismo –eso me duele ;)– explica que en sus más de 30 años de profesión, nadie, NADIE, le preguntó nunca en qué invertía la entidad su dinero. Eso sí... practicamente la mayoría de los clientes le instaban a que pagasen mayor tipo de interés, porque si no "se irían con los de al lado"... que además le habían prometido un juego de sartenes a cambio de su nómina. Bueno, pues para que nos den el mayor interés hay que hacer el mayor negocio, y entre los top ten se encuentra el de las armas. La mayor parte de los bancos invierten nuestro dinero en eso y en lo que sea para darnos más y más. Si luego les sale mal, no pasa nada, crisis al canto y a esperar a la próxima burbuja. Hagamos algo "nosotros" que podemos. Si todos (o muchos) cambiáramos la nómina a un banco ético, desde luego el mundo se convertiría en un sitio mejor.

En el espejo

Vale: vivimos en una época de fuerte desencanto, empezamos a tener una edad en la que ya las hemos visto de varios colores y ahora, con una crisis que no sabemos cunado acabará, los ánimos, en general, no están para lanzar demasiados cohetes. Cierto: muchos políticos han colaborado a consolidar nuestra desilusión, son muchos los corruptos, trepas y completos incompetentes con influencias de alto nivel que han cortado el bacalao llevándose además, no el pedazo más grande, si no toda la tarta, así, de una sola vez. Los hemos criticado hasta la saciedad lo que por supuesto es lógico y comprensible. Pero me revienta la tónica general de poner a todo el personal en el mismo saco, me deprime que la mayoría de nosotros no sepa dilucidar entre unos y otros, y que ni siquiera nos paremos a dudar. No pasa solo con los políticos, parece que a la gente le reconforta pensar que todos los profesionales y los gestores son unos inútiles, ¿quizá es que esta postura nos hace sentir mejor? Creo sinceramente que hay buenos profesionales y personas de calidad en todos los ámbitos, mezclados, desde luego, con algunos indeseables y personajes nocivos a los que hay que neutralizar. También entre nosotros, los ciudadanos de a pie. También entre nosotros, los votantes. Opino que es verdad que no nos merecemos a ciertos políticos. Pero también creo que es de rigor decir que algunos políticos honestos e inteligentes no merecen tener a una masa de votantes tan proclive a la detracción ajena y tan reacia a la autocrítica.

Non Solum

Me encantó Non Solum, Sergi López está estupendo en esta "comedia existencial" como definen desde la web de esta obra que López ha puesto en ecena en colaboración con Jorge Picó, en la que el actor se multiplica indefinidamente para filosofar sobre lo individual y lo colectivo. Como él mismo comenta, "Non Solum" es más difícil de explicar que de ver. Es cierto. Veánla si pueden. Hacia tiempo que no me reía tanto.

¿Hacia dónde vamos?

Hora tras hora, día tras día, mes tras mes y año tras año. Constantemente vamos hacia alguna parte, siguiendo una trayectoria ineludible que cada uno afronta como puede. La mayoría de nosotros transita por la calle principal, empujada por las circunstancias, y son muchos los que se quedan en la cuneta antes de plantearse siquiera cual era la dirección emprendida. Algunos tratan de situarse en el plano y emprenden rutas planeadas, con distinto rango de éxito. Otros surfean al viento que mejor sopla y tratan de mantenerse en equilibrio. Pero queramos o no, todos vamos constantemente hacia algún lugar. Quizá, me digo, es mejor preguntarnos a menudo a dónde nos gustaría llegar para no dejarlo todo en manos del azar. Confiar en la suerte es una apuesta con mínimas probabilidades de éxito. Como la lotería: casi nunca toca.

-¿Me podrías indicar hacia dónde tengo que ir desde aquí?- preguntó Alicia.

-Eso depende de a dónde quieras llegar- respondió el gato.

-A mi no me importa demasiado a dónde.

-En ese caso, da igual hacia donde vayas.

-Siempre que llegue a alguna parte

-¡Oh! Siempre llegarás a alguna parte, si caminas lo bastante.

Great Norman Foster

El otro día mi amiga Mar y yo fuimos a los Verdi y optamos por ver la película sobre Norman Foster."¿Cuánto pesa su edificio, Mr Foster?" cuenta la vida y obra de este personaje, que además de magnífico arquitecto, ha sido desde el principio de su carrera un valiente emprendedor algo visionario. Me pareció muy interesante, me encantó. La imagen es impecable y los edificios de Foster están tan llenos de vida y de luz que uno se queda con ganas de visitarlos todos. Él me pareció un tipo más bien fuera de lo común, un Homo sapiens que hace honor a la denominación científica de nuestra especie, cosa que siemrpe es muy gratificante. Su mujer Elena Ochoa ha ejercido de productora y junto a los directores Norberto López Amado y Carlos Carcas han realizado un trabajo de gran calidad. Vale la pena. Si van, quedénse con lod el proyecto MASDAR, una ciudad totalmente autosostenible que Foster&Partners están erigiendo en Emiratos Árabes. Como no nos demos prisa (los súper occidentales), lo tenemos claro...

Buen finde

La playa de Espolla

En el Pla de l'Estany, donde vivo, existe una laguna temporal que emerge cuando, tras una larga temporada de lluvias, las capas freáticas que alimentan el lago de Banyoles van sobradas de agua. Entonces, bajo la tierra, las aguas recorren pasadizos subterráneos hasta emerger a varios kilómetros de allí, en lo que se conoce como la playa de Espolla (un prado de gramíneas casi siempre, playa sólo una vez cada tantos años...). Cuando eso sucede, en la playa de Espolla, ubicada en el pla de Martís, empiezan a suceder fenómenos curiosos. Primero, cuando el agua empieza a manar del subsuelo, un montón de burbujas fluyen al exterior tocando una música sibilante mientras la superficie va inundándose progresivamente. Cuando el proceso termina, la vida empieza a florecer. Aves acuáticas acuden en busca de alimento. Garzas reales, patos, golondrinas, vencejos... Tras días de inundación permanente, llegan los invitados de honor: los triops, animales invertebrados de lo más extraño cuyos huevos permanecen enterrados y aletargados hasta que tienen agua suficiente para eclosionar. Cuando lo hacen, nadan de aquí para allá con su pinta antidiluviana y apuran su cortísima vida para realizar una puesta que...quien sabe cuando verá la luz.

BP: La avaricia reventó el Macondo

Tras leer el artículo que National Geographic publica este mes sobre el desastre del vertido que BP ha causado en el golfo de México, me quedo un rato totalmente "pallá". Ya me había hecho una idea de lo grave de la situación, pero no sabía que BP, para ahorrarse dinero, había explotado el fatídico pozo Macondo de forma... ¿cómo decirlo? "sorprendente", según palabras del director de la Agencia de Seguridad en Operaciones Petroleras. Los sistemas de seguridad no funcionaron como debían, la mayoría del personal era subcontratado, tenían como asesor de emergencia a un biólogo marino MUERTO HACÍA AÑOS y ofrecía la dirección de una página de Internet japonesa de entretenimiento como fuente de equipamiento en caso de vertido accidental. Parece, que estos "deslices" se han detectado también en planes de emergencia de otras petroleras, que han creado sus protocolos de actuación a base de un "corta y pega" de planes más antiguos realizados en el Ártico. Pero bueno... ¿cómo es posible?, me pregunto, sabiendo que me hago una pregunta que los magnates despreciarían por flower-power.
El accidente de la torre de perforación Deepwater Horizon en el pozo Macondo, en el golfo de México, ha supuesto un derrame que equivale a un Exxon Valdez cada cuatro días. Súper. Ahora, el listón ya está más alto. Si el próximo vertido –que lo habrá, porque estamos perforando cada vez a más profundidad con los peligros acuciantes y al alza que eso conlleva– ya es algo menor que éste que ha provocado la avaricia sin límites de BP, algunos hasta suspirarán aliviados. Nuestra adicción al petróleo (y al dinero) alcanza ya límites patéticos.
Parece mentira que seamos tan estúpidos para seguir erre que erre sin tomar, ya mismo, medidas alternativas que están más que estudiadas. Pero no. El otro día vi en la tele que Obama había puesto fin a la moratoria existente que durante más de dos décadas ha impedido las prospecciones petroleras y gasísticas en toda la costa de los Estados Unidos, a excepción de la del golfo de México. Se supone que así ganará apoyos en el bando republicano para sus proyectos para combatir el cambio climático. De verdad de verdad que es para proponer un apaga y vámonos. Sin embargo no se me ocurre a dónde.

Y las aguas se abrieron...

Según un estudio realizado por investigadores del Centro Nacional de Investigación Atmosférica (NCAR) en Boulder, Colorado, y la Universidad de Colorado en la misma ciudad estadounidense es posible que el mar Rojo se abriera para dejar paso a Moisés y a los suyos durante el éxodo, mientras huían de las tropas faraónicas. Es factible, según una simulación por ordenador generada por los científicos, que un fortísimo viento abriera un paso entre la masa de agua en un punto concreto de esa zona cercana al delta del Nilo donde los investigadores, tras realizar mediciones por satélite y cálculos del flujo de agua en aquella época, han visto plausible el célebre milagro pro-judío. La hipótesis apunta que el viento debió soplar a algo más de 100 kilómetros por hora durante unas doce horas, generando un puente de tierra de entre 3 y 4 kilómetros de longitud y 5 de ancho. Eso sí, sólo durante cuatro horas. Cuando los "malos" se propusieron darles alcance siguiendo el mismo camino entre las aguas, éstas, (ah, se siente), se cerraron y todos perecieron ahogados. Es lo que se llama dinámica de fluidos divinotendenciosa.